“Un dia, el dramaturg americà John Pielmeier va llegir a un diari la notícia d’una monja que havia assassinat a la seva pròpia cel·la el seu nadó recent nascut. (…) Les protagonistes d’ “Agnes de Dios” -la doctora que ha abandonat la religió i la monja que l’ha retrobada a la maduresa- encarnen aparentment aquestes dues maneres d’enfocar el drama generat pel naixement d’un nadó al convent i el seu posterior assassinat. (…) A l’una i a l’altra, el terrible succés provocat per la innocència i el deliri de la novícia, els hi afecta de tal manera que remou els dèbils fonaments de les seves creences.” (Fernando Méndez Leite)