L’ILLA DE LA SAL

La sal comú s’obté a partir de l’evaporació de l’aigua del mar. Són necessaris uns espais baixos i plans que facilitin l’entrada del mar; aigua marina amb un alt grau de salinitat i unes condicions climatològiques de temperatures altes i poques precipitacions. Aquestes tres condicions es donen a la zona Sud de l’illa d’Eivissa.
Unes tres quartes parts de les salines estan destinats a estanys concentradors. Quan l’aigua ha assolit una densitat propera als 23-24 graus es passa als estanys cristal·litzadors. En aquests es diposita el clorur sòdic o sal comú. Les primeres dades de producció es tenen a partir del segle XVIII i parlen d’una mitjana de 30.000 tones anuals. En la actualitat la producció és de 36.000 tones, tot i que el 1988 s’arribaren a les 71.000 tones, i se distribueix entre les Illes Feroe, a Dinamarca, on el 98 % es destina a la salaó del bacallà, i altres salines que Salinera Española explota a la Península

 

HISTÒRIA
A ibiza-secrets sabem que la sal ha jugat i segueix fent-ho en la actualitat un paper rellevant en la economia de l’illa. El més probable és que tant les Salinas d’Eivissa com les de Formentera varen ser explotades per primera vegada pels cartaginesos a partir de l’any 600 aC. Es coneix el interès dels cartaginesos i romans per les salines d’Eivissa, els primers subministraven el Nord d’Àfrica de llenya i sal procedent de l’illa. La sal proporcionava feina a l’agricultor, en l’estiu i era al mateix temps font segura d’ingressos anuals per a l’administració.

Són moltes les referències, a partir de la dominació romana, per anar coneixent les principals vicissituds d’aquestes salines. En els tres primers segles de l’Edat Moderna, una vegada iniciat l’actiu comerç amb el Bàltic, l’explotació salinera eivissenca va conèixer un notable esplendor. Depenien llavors de la Universitat (institució política que va governar Eivissa des del segle XIII fins el XVII) que percebia bona part de la renda de la sal ja que la dependència de l’illa de les salines era llavors pràcticament total. El 1715, després de a guerra de Successió, passaren a la Corona per dret de conquesta, la qual cosa va provocar un gran malestar i inquietud que desembocà en forma de conspiracions antiborbòniques i proangleses (1716 i 1719). El 1871 s’inicià l’etapa actual de les salines eivissenques, en ser venudes per l’Estat a una empresa privada que va fer reformes, ampliacions i millores que varen donar a les salines l’aspecte, pràcticament, que tenen en l’actualitat.

+ INFO: www.ibiza-secrets.com

ibiza-click.com

GUIA PER A PERDRE’S A 
LA VIDA ARTÍSTICA D’EIVISSA
Tens alguna cosa que aportar? FORUM-CLICK

Leave a Comment

Your email address will not be published or shared. Required fields are marked *

L’ILLA DE LA SAL

La sal comú s’obté a partir de l’evaporació de l’aigua del mar. Són necessaris uns espais baixos i plans que facilitin l’entrada del mar; aigua marina amb un alt grau de salinitat i unes condicions climatològiques de temperatures altes i poques precipitacions. Aquestes tres condicions es donen a la zona Sud de l’illa d’Eivissa.
Unes tres quartes parts de les salines estan destinats a estanys concentradors. Quan l’aigua ha assolit una densitat propera als 23-24 graus es passa als estanys cristal·litzadors. En aquests es diposita el clorur sòdic o sal comú. Les primeres dades de producció es tenen a partir del segle XVIII i parlen d’una mitjana de 30.000 tones anuals. En la actualitat la producció és de 36.000 tones, tot i que el 1988 s’arribaren a les 71.000 tones, i se distribueix entre les Illes Feroe, a Dinamarca, on el 98 % es destina a la salaó del bacallà, i altres salines que Salinera Española explota a la Península.
HISTÒRIA
A ibiza-secrets sabem que la sal ha jugat i segueix fent-ho en la actualitat un paper rellevant en la economia de l’illa. El més probable és que tant les Salinas d’Eivissa com les de Formentera varen ser explotades per primera vegada pels cartaginesos a partir de l’any 600 aC. Es coneix el interès dels cartaginesos i romans per les salines d’Eivissa, els primers subministraven el Nord d’Àfrica de llenya i sal procedent de l’illa. La sal proporcionava feina a l’agricultor, en l’estiu i era al mateix temps font segura d’ingressos anuals per a l’administració.

Són moltes les referències, a partir de la dominació romana, per anar coneixent les principals vicissituds d’aquestes salines. En els tres primers segles de l’Edat Moderna, una vegada iniciat l’actiu comerç amb el Bàltic, l’explotació salinera eivissenca va conèixer un notable esplendor. Depenien llavors de la Universitat (institució política que va governar Eivissa des del segle XIII fins el XVII) que percebia bona part de la renda de la sal ja que la dependència de l’illa de les salines era llavors pràcticament total. El 1715, després de a guerra de Successió, passaren a la Corona per dret de conquesta, la qual cosa va provocar un gran malestar i inquietud que desembocà en forma de conspiracions antiborbòniques i proangleses (1716 i 1719). El 1871 s’inicià l’etapa actual de les salines eivissenques, en ser venudes per l’Estat a una empresa privada que va fer reformes, ampliacions i millores que varen donar a les salines l’aspecte, pràcticament, que tenen en l’actualitat.



 

+ INFO: www.ibiza-secrets.com

GUIA PER A PERDRE’S A
LA VIDA ARTÍSTICA D’EIVISSA
Tens alguna cosa que aportar?
FORUM-CLICK

Leave a Comment

Your email address will not be published or shared. Required fields are marked *