Del purgatori a Segona B

Després de 14 anys, l’Eivissa torna a estar a Segona B. I torna per la porta gran.

Feia 13 anys que no hi havia cap equip eivissenc en aquesta categoria –la Peña Deportiva va ser l’últim, en la temporada 1993-94–, amb la qual cosa, l’afició podrà gaudir de nou d’una Lliga de més qualitat que la avorrida –sense ànim d’ofendre– Tercera balear de sempre. L’ambició de l’Eivissa no sembla tenir fi, i el seu president, Pedro Ortega Cano, ha dit que, a partir de ara, l’objectiu del club és pujar quan abans millor a Segona A, la categoria de plata del futbol nacional.

 

Si el públic respon com ho ha fet durant el play-off d’ascens a Segona B (fins a 4.000 persones varen anar al camp en la segona eliminatòria), es pot dir que Eivissa es mereix tenir un equipo en Segona A, una cota mai assolida per cap conjunt pitiús. To i que, semblaria prudent que la primera passa fos consolidar a l’equipo en una categoria complicada, en la qual quatre grups mouen pressupostos desorbitats i clubs amb renom, como Lleida, Real Oviedo, Rayo Vallecano, Espanyol B o Real Madrid B, entre d’altres.

El primer objectivo d’aquest Eivissa hauria de ser ara mateix igualar o superar, si pot, al seu antecessor, la SD Ibiza, que a la temporada 1992-93 acabà la Lliga de Segona B en la dècima posició i que, fins i tot, a gener i febrer del 1993 va arribar a liderar la competició sota la direcció tècnica del català Roberto Puerto.

Avui després de la seva llarga i agitada travessia pel desert, l’Eivissa torna a treure el cap a la Segona Divisió B després que el club més representatiu de l’illa –sobre tot quant a historia, guanys i afició– es vés embocat a la desaparició un trist estiu de 1993.

Dilapidació
L’empresonament per evasió d’imposts del mecenes Calixto Bragantini, que llavors era la xequera del club, va eixugar les arques de l’Ibiza, malgrat que aquest ja havia invertit al voltant de cent milions de les antigues pessetes en el projecte 1992-93 i una quantitat similar el curs anterior.

L’entitat, que havia dilapidat per onsevulga, no va poder assumir els pagaments acordats i els futbolistes, que varen a protagonitzar un tancament a l’estadi de Can Misses, denunciaren la situació davant la associació de jugadors. I la SD Ibiza baixà, tot d’una, de Segona B a Regional Preferent. Un desengany per a l’afició, que cada quinze dies havia omplert el camp per a continuar el devenir del seu equip.

Com per a tornar a pujar a Tercera amb el nombre de SD Ibiza era necessari cancel·lar el deute existent, ningú va voler, o poder, fer-se càrrec del club, que, simplement, va deixar d’existir i va donar pas a dos projectes de relleu simultanis: la Unión Deportiva Ibiza y el Sa Deportiva Eivissa. Tan sol va persistir aquest darrer, que des del passat diumenge,24 de juny una data per a recordar) es nou equip de Segona Divisió B.

Tot i que el passat ja no es pot canviar, sempre es bo conèixe’l  a fons per tal de no caure en els mateixos errors, aquells que un dia portaren a la SD Ibiza a la bancarrota, de la gloria al fracàs en un no res. Tant el president actual, Pedro Ortega, como el vicepresident, Marci Rojo, i la illa al complet somien, per què no?, amb veure un dia no molt llunyà a l’Eivissa en Segona A. Que així sigui I que pel camí no se cometin les bestieses que han mantingut a l’afició esportivista 14 anys en el purgatori.