TAUSTE

 “El meu art es basa només en les ganes de fer les coses que em demostrin que la vida segueix essent interessant”.
Pepe Tauste

Si sou aficionats a l’art, i si heu entrat a Ibiza-click donaré per suposat que ho sou, segur que no és el primer cop que llegiu un article sobre Pepe Tauste. Per tant, deixaré de banda definicions més o menys estrictes sobre el seu treball –que d’altra banda és per definició indefinible- i hem centraré si hem permeteu a fer una reflexió completament personal sobre el que ha significat per a mi tant la seva obra com la seva figura…

…Jo vaig entrar en contacte amb ell fa ja cinc anys de manera casual. Vam coincidir a un curs de muntatge digital i he de reconèixer, ignorant de mi, que no l’havia sentit mai anomenar. Tot i això, ell, lluny de molestar-se com haurien fet molt altres artistes del seu prestigi, em va oferir de fer-me el cartell de l’últim curtmetratge que havia rodat i vaig acceptar amb més curiositat que esperança –ja diuen que la ignorància és atrevida-.

Imaginau la meva sorpresa quan tan sols dos dies més tard vaig poder comprovar com el meu petit i més aviat desafortunat curtmetratge amateur anava a tenir per cartell l’obra d’un genial artista. Va ser aleshores quan vaig comprendre qui era Pepe Tauste; i tot seguit vaig informar-me sobre aquest sorprenent autor que havia tingut la sort de trobar.
Nascut a Guadix (Granada) al 1942, des de petit es va adonar que tenia una forma diferent d’interpretar el món que el rodejava. Aquesta és la principal premissa de la que parteix tot l’art de Tauste; tot i que no va fer la seva primera exposició oficial fins que va emigrar a Catalunya, concretament a Manresa, als anys 60.

Consistia en un muntatge fotogràfic a mode de “collage” –un dels seus recursos preferits des que va quedar bocabadat amb la portada del Sgt. Peppers dels Beatles-. I com passa a tot artista transgressor com cal, amb aquesta primera exposició va arribar la seva primera pol·lèmica, deguda a que en aquella època no estava gaire ben vist el tema de la manca de roba en el cossos humans –coses del gallec feixista de marres-.

Però per sort, i com no podia ser d’altra manera, Tauste va continuar exprimint i explorant la seva particular interpretació del món, sense desaprofitar ni un sol dels recursos que aquest li donava: des del cinema, reinventant mites com Audrey Hepburn o Sarita Montiel des de la seva pròpia òptica; o els més sinistres com Nosferatu, el dr. Mabuse, o la vampiresa del cinema mud Ted Avara; o des de la musica, aprofitant tota l’estètica hortero-glamourosa dels anys 80, com Alaska, per posar un exemple.
I és precisament en aquells meravellosos anys que tant de moda estant ara on Tauste, ja instal·lat a Eivissa, viu el seu millor moment creatiu.

Després d’un període de fer cartells per a discoteques, fa la seva primera de la que seria una col·lecció d’exposicions gairebé anuals al centre cultural Sa Nostra.

Als anys 90 comença a atrevir-se també amb l’escultura, desenvolupant figures de filferro, procés terriblement laboriós i complicat.

Però faltava una ferramenta especial de la que Tauste encara no havia pogut gaudir i que li permet donar un altra gir a la seva ja prolífica obra: l’ordinador. A partir d’aquesta ferramenta, Tauste veu un nou món obert davant d’ell amb el que poder tergiversar –li encantar canviar el significat de les coses, especialment les que tots donem per suposades- artísticament tots el motius que vulgui.

Avui és difícil anar-lo a veure a casa seva i no trobar-lo com un nen davant l’ordinador convertint una portada mítica del cinema en una historia molt més complexa, o creant cartells alternatius de clàssics, per posar dos exemples a l’atzar.
Una de les ultimes genialitats d’aquest petit gran home, i que vaig tenir l’orgull de presenciar en directe i gravar-ho per a la televisió local –imatges que encara tinc al meu arxiu, i perque no tinc caixa forta- va ser una espectacular instal·lació anomenada “Nosferatu y yo”, muntada l’estiu del 2003 a l’església de l’Hospitalet a Dalt Vila.
Per els que no hagueu tingut l’oportunitat d’assistir-hi, tractaré de definr-la, tot i que ja avanço que és impossible fer-se a la idea de la seva magnitud i espectacularitat sense haver-hi sigut present: “Nosferatu y yo” es una espècie de “collage” tridimensional amb una performance teatral referent al mite de Nosferatu amb la que l’artista  no va desestimar cap element per a donar nova vida al mite vampiresc.
La música, l’impressionant escenari suspès en l’aire, projeccions d’imatges retocades de la pel·lícula original, la tètrica il·luminació, pròpia del millor videoclip de The Cure, i l’esfereïdora sensació que se’t feia quan veies emergir al monstre d’entre els propis assistents a l’acte van fer de “Nosferatu y yo”, probablement, la millor obra de Tauste fins als nostres dies. 
Actualment acaba d’estrenar al centre de Can Cires a Sant Joan, conjuntament amb Dunkel i Unsworth l’exposició “Galerías Cambiantes”, on cadascun dels articles fa el seu propi muntatge, partint del surrealisme com a nexe comú. Sens dubte, molt recomanable, com tot el que fa aquest home, del que espero que el segui i no li perdeu la pista. Jo personalment prometo mantenir-vos informats.
Javier Riera (Director de Cine y Realizador Audiovisual)
¿Tienes algo que aportar …?  foro-ibizaclick.com

Related Posts

CICLO POESIA DE PAPER
CUENTEROS EN EL RACO
TALLER DE RÀDIO PER A JOVES
LA CARTELERA DE IBIZA
LA BODEGA, EN EL CLUB DE LECTURA
CODA: LOS SONIDOS DEL SILENCIO EN DIVENDRES DE CINE

Leave a Comment

Your email address will not be published or shared. Required fields are marked *

TAUSTE

“Mi arte se basa tan solo en las ganas de hacer  cosas que me  demuestren que la vida sigue siendo interesante”.                     
Pepe Tauste

Si sois aficionados al arte, y si habéis entrado en Ibiza-click daré por supuesto que lo sois, seguro que no es la primera vez que leéis un artículo sobre Pepe Tauste. Por tanto, dejaré de lado definiciones más o menos estrictas sobre su trabajo –que por otro lado es por definición indefinible- y me centraré, si me permitís en hacer una reflexión completamente personal sobre lo que ha significado para mi tanto su obra como su figura…

VER GALERIA   VER GALERIA 2

…Entré en contacto con él hace ya cinco años de manera casual. Coincidimos en un curso de montaje digital y he de reconocer, ignorante de mí, que nunca había oído hablar de él. Pese a ello, lejos de molestarse como habrían hecho muchos otros artistas de su prestigio, se ofreció a hacerme el cartel del último corto que yo acababa de rodar y acepté con más curiosidad que esperanza –ya dicen que la ignorancia es atrevida-.

Imaginad mi sorpresa cuando  dos días más tarde pude comprobar como mi pequeño y más bien desafortunado cortometraje amateur iba a tener por cartel la obra de un genial artista. Fue entonces cuando comprendí quién era Pepe Tauste, y rápidamente me informé sobre este sorprendente autor que había tenido la suerte de encontrar.

Nacido en Guadix (Granada) en el 1942, desde pequeño se dio cuenta de que tenía una forma diferente de interpretar el mundo que le rodeaba. Ésta es la principal premisa de la que parte todo su arte; pese a que no hizo su primera exposición oficial hasta que emigró a Catalunya, concretamente a Manresa, en los años 60.
Se trataba de montaje fotográfico a modo de “collage” –uno de sus recursos favoritos desde que quedó impresionado con la portada del Sgt. Peppers de los Beatles-. Y como pasa con todo artista trasgresor que se precie, con esta primera exposición llegó también su primera polémica, debida a que en aquella época no estaba demasiado bien visto el tema de la falta de ropa en los cuerpos humanos –cosas del gallego fascista de marras-.

Pero por suerte, y como no podía ser de otra forma, Tauste continuó exprimiendo y explorando su particular interpretación del mundo, sin desaprovechar ni uno solo de los recursos que éste le ofrecía: desde el cine, reinventando mitos como Audrey Hepburn o Sarita Montiel desde su propia óptica; o los más siniestros como Nosferatu, el dr. Mabuse, o la vampiresa del cine mudo Ted Avara; o desde la música, aprovechando toda la estètica hortero-glamourosa de los años 80, como Alaska, por poner un ejemplo.

Y es precisamente en esos maravillosos años que tan de moda están ahora cuando Tauste, ya instalado en Eivissa, vive su mejor momento creativo.

Después de un periodo haciendo carteles para discotecas, hace la primera de la que sería una colección de exposiciones casi anuales en el centro cultural Sa Nostra.

En los 90 comienza a atreverse con la escultura, desarrollando figuras de alambre, proceso terriblemente laborioso y complicado.

Pero faltaba una herramienta especial de la que Tauste todavía no había podido disfrutar y que le permitiría dar otro giro a su ya prolífica obra: el ordenador. Con esta herramienta, a Tauste se le abre un nuevo mundo ante él con el que poder tergiversar –le encanta cambiar el significado de las cosas, especialmente las que todos damos por supuestas- artísticamente todos los motivos que quiera.

Hoy es difícil irlo a ver a su casa y no encontrarlo como un niño ante el ordenador convirtiendo una portada mítica del cine en una historia mucho más compleja, o creando carteles alternativos de clásicos, por poner dos ejemplos al azar.

Una de las últimas genialidades de este pequeño gran hombre, y que tuve el orgullo de presenciar y grabar para a la televisión local –imágenes que todavía tengo en mi archivo, y porque no tengo caja fuerte- fue una espectacular instalación titulada “Nosferatu y yo”, estrenada el verano de 2003 en la iglesia de l’Hospitalet en Dalt Vila.

Para los que no hayáis tenido la oportunidad de asistir, intentaré explicárosla resumidamente, aunque ya avanzo que es imposible hacerse una idea de su magnitud y espectacularidad sin haberla visto en directo: “Nosferatu y yo” es una especie de “collage” tridimensional con una performance teatral referente al mito de Nosferatu con la que el artista  no escatimó elementos para dar nueva vida al mito vampiresco.

La música, el impresionante escenario suspendido en el aire, proyecciones de imágenes de la película original retocadas, la tétrica iluminación, propia del mejor videoclip de The Cure, y la escalofriante sensación que recorría tu cuerpo cuando veías emerger al monstruo de entre los propios asistentes al acto hicieron de “Nosferatu y yo”, probablemente, la obra más impactante de Tauste hasta la fecha. 

Actualmente acaba de estrenar en el centro de Can Cires en Sant Joan, conjuntamente con Dunkel y Unsworth la exposición “Galerías Cambiantes”, donde cada uno de los artistas hace su propio montaje, partiendo del surrealismo como nexo común. Sin duda, muy recomendable, como todo lo que hace este hombre, que espero que lo sigáis y no le perdáis la pista. Yo personalmente prometo manteneros informados.

Javier Riera (Director de Cine y Realizador Audiovisual)

Tens alguna cosa que aportar…?  foro-ibizaclick.com

Leave a Comment

Your email address will not be published or shared. Required fields are marked *