El volteig de les campanes informava de les morts, millor que si avui passejàrem per les necrològiques d’un periòdic. Qui les sabia escoltar, podia conèixer fins i tot l’edat o el sexe del difunt. Reconèixer el seu llenguatge és un art que la generació més jove ha deixat perdre sense més miraments. Amb el temps, la seua funció ha quedat relegada a recordar als fidels que han de complir amb els seus deures com a bons cristians. Actualment la majoria de les esglésies han perdut molts dels tocs tradicionals, com el toc d’ànimes, el toc d’alçar a Déu, o el sempre sorprenent toc d’espantar als esperits, però també ha passat a la història la manera de tocar les campanes manualment. Una llàstima que ningú ja no compte les tirades de corda

Cada vegada resulta més difícil trobar qui ens explique les històries que amaguen. L’escriptor Carlos Garrido, ens descobria en el seu llibre Formentera màgica que, a la menor de les Pitiüses, les esglésies de Sant Ferran, Sant Francesc i El Pilar de la Mola, estan coronades per campanes de vaixells que han naufragat en les seues aigües. Sovint ignorades, amaguen en les seues entranyes incomptables llegendes de vaixells enfonsats, tràgicament perduts per un colp de mar.

Veient el campanar de Sant Josep no em costa imaginar aquells temps en què les campanes parlaven al repicar, marcant l’aturada i la represa de l’activitat laboral. La seua funció civil, avisant de foc, de perill, de festa, de presència de lladres, ha estat malmesa pel temps. Pendents d’aquell so, aquells que avui són els nostres majors treien el ramat a pasturar o agafaven les eines amb què treballar el tros de terra. Ara només han de consultar el rellotge de paret per posar-se els seus millors vestits i anar a missa. La gent gran ho guarda en el seu magatzem de la memòria, una bona mostra és la campana que es conserva en els pòrtics de les dependències parroquials.

Més enllà de les connotacions religioses que hom puga associar a les campanes, no em queda dubte que es tracta d’un dels sons més bonics que he escoltat mai, junt amb l’alegria que transmet escoltar les dones parlar mentre prenen la fresca al carrer o el xoc del poal quan arriba al fons del pou. És un so que encara fa olor a llar encesa, a terra banyada que tant ens agrada. Tot plegat representa una altra manera de viure Eivissa, més ancorada en la història i arrelada a la natura, contraria a la destrucció del paisatge, a les urbanitzacions i les amples carreteres, en definitiva a la velocitat què comporta viure de pressa. Ara que està tan de moda recuperar aspectes tradicionals, el que caldria és no deixar perdre aquests detalls que mantenen viu un poble. 

Aquelles campanes que ressonen a les dotze del migdia sempre seran el resum del passat però també poden ser far pel futur.

+ INFO: www.ibizasferio.com