Per què aconsegueix commoure i remoure el nostre interior amb les seues històries, que a més sempre toquen aquelles fibres sensibles de la superació, l’esforç, la injustícia, la solidaritat humana; per què és un autèntic mestre dirigint actors (i si dirigeix a amics com Morgan Freeman encara més); per què cada una de les seues pel·lícules cuida els aspectes tècnics de forma irreprotxable, i fins el menor detall desprèn un gust exquisit. En aquest cas tal vegada la història fos un poc més molleta que en altres ocasions, per agafar de l’apartheid i la presa de poder de Mandela un moment molt concret, gairebé anecdòtic, como va ser la victòria del campionat del món de rugby, per fer així més una cinta d’èpica esportiva en clau amable que un testimoni més profund d’un fet històric transcendental. Però no hi ha dubte que és una d’aquelles històries de les quals una surt del cine amb “el subidón” del final feliç “basat en fets reals”.