Aquesta lluna pagesa
aquí és més lluna que enlloc.
Sortia grossa i encesa:
ara ha pres un color groc.

Ja no veu carro ni mula
ni el bestiar que es recull.
Si avorrida, ho dissimula,
alta i clara com un ull.

Temps ha que dorm la gallina
i els al.lots ja són al llit.
Na Xemena diu: "Au, vine",
a l’home mig adormit.

No fa cas de petiteses,
la lluna. Vol camp obert.
Sèquies, pins, camins, maleses:
tot ho mira amb aire expert.

Amiga de l’olibassa,
de la granota i el mart.
(Qui dorm i qui va de caça,
i qui mai troba que és tard.)

Vetlla el vent que sempre alena,
i la font que sempre neix,
i l’ona damunt l’arena
i, amb un badall, jo mateix.

Encara alguna parella
no pensen a anar a dormir.
La vella hi alça una cella.
L’altre ull s’acluca: "Per mi…"

Un, mort de son, mentre es colga,
"no sé què pensen alguns",
medita. "Ara hi ha qui es folga,
i demà serà dilluns."

Hi ha nits de mala jeia.
A la mal’hora, un deutor
debades comptava, i veia
la lluna pel finestró.

Un conill pensa: "Això és vida".
Un ca sent un dolç desig.
La lluna, sempre eixerida,
es lleva un núvol d’enmig.

I torna a mirar la plana,
les serres i mar ellà.
"Bona nit", de mala gana,
un diu (i el gall vol cantar!)

El ric: "Tanta llum sobra;
pluja per al blat, i prou!.
L’altre: "Sense terra, pobre,
en ço meu sí que no hi plou".

Una nit així és mentida
que t’espanti, bo i poruc.
Quan un calàpet no et crida,
et fa companyia un uc.

Lladre i adúlter, a l’una,
volen anar d’amagat.
Es queixen: "Aquesta lluna!"
I troba una ombra el pecat.

Tu que jugues, mentre guanyes
pertot hi veus resplendor.
I quan hi deixes les ganyes,
no saps si hi ha lluna o no.

La lluna de lloc es muda,
la lluna fa el seu camí.
La serena cau menuda
i arriba que tot té fi.

La lluna, cansada i sola,
té un escarruf i se’n va.
Sent empatx de la terrola,
no la veiessin tol.lar.